|
Baraka. Teatre Goya Barcelonadel 23 d'octubre de 2010 al 9 de gener de 2011Dirección: Javier Daulte. Versión: Fernando Masllorens y Federico González del Pino. Intérpretes: Darío Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale, Vando Villamil, Carla Pandolfi.  → fragmentos en YouTube, comentarios de los periódicos, artículos de opinión y entrevistas:
|
|
|
|
|
|
|
|
AVUI Cultura i Espectacles. Dissabte, 9 d'octubre del 2010.
Comèdia popular d'argentins al Goya Per primer cop, hi faran durant quatre mesos una producció internacional J.B. BARCELONA El director artístic del Teatre Goya, Josep Maria Pou, és un curiós irrefrenable del que es cou a les principals places teatrals. En un dels seus habituals viatges a Nova York, Londres i Buenos Aires va topar amb la producció Baraka, que ha dirigit Javier Daulte. Per Pou, en aquesta obra de l'holandesa Maria Goos destaca una interpretació sublim de quatre actors populars argentins: Hugo Arana, Darío Gran-dinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale. Ahir es va canviar el repartiment per una causa de força major: Arana va haver de ser intervingut d'urgència i el substituirà Vando Villa-mil, a Barcelona. Però de què parla Baraka? És una nova aproximació a l'amistat. Una nova excusa perquè es retrobin, després de molts anys, una colla d'amics que se saludaven amb el misterios crit de "Baraka!". El gust per l’escena aparentment divertida i despreocupada amb uns torrents d'emocions recorda Art, de Yasmina Reza. Pou admet sorprès que han estat dues dones les que hagin retratat millor l'amistat entre els homes. Al Goya hi arriben el 23 d'octubre i s'hi estaran fins a mitjan febrer. Aquesta producció és un dels èxits de la cartellera comercial de Buenos Aires. Daulte és un director que es va fer un nom en el circuit més alternatiu de Buenos Aires i que, ara, alterna la feina als dos circuits. Pels actors de la cartellera més popular, aquests autors i directors joves saben imprimir la seva empremta al teatre més popular. |
|
QUÈFEM 15/10/2010
|
|
EL PAÍS. CATALUÑA. Martes 19 de octubre de 2010.
Daulte dirige un encuentro de argentinos en el Goya Mercè Pérez, Barcelona Cuando cuatro amigos se reencuentran después de años sin verse exclaman "¡ba-raka!", expresión que en árabe-marroquí significa "fortuna". Era la palabra mágica con la que se saludaban en la infancia, su grito de guerra. Y es lo único que les sigue uniendo. Aunque creen que el afecto sobrevive, deberán aceptar que con el paso del tiempo las personas cambian. Se modifican las opiniones, los ideales, las creencias políticas, la fidelidad. Y también las aspiraciones vitales. Se han olvidado de ser felices y han dedicado su vida a la búsqueda de poder y dinero. Baraka es obra de la holandesa María Goos y desde su estreno en 2002 se ha representado en más de 20 países. El teatro Goya de Barcelona estrena el próximo sábado una versión de la obra dirigida por Javier Daulte y venida directamente de Argentina: la preceden los 170.000 espectadores cosechados en Buenos Aires. Hasta el 9 de enero estará en Barcelona el equipo al completo, con actores de fama en su país incluidos. Tomás (Jorge Marrale) es un ex abogado cocainómano que acaba en un psiquiátrico. Martín (Vando Villamil), un director de éxito con obsesiones sexuales. Juan (Juan Le-yrado), un político que llega a ser ministro del Gobierno de un partido que no es el suyo. Y Pedro (Darío Grandinetti), un apasionado del arte que se conforma con trabajar de funcionario en un Ayuntamiento. Tendrá un problema con unos cuadros, y la caja de los truenos la destapará la actriz Carla Pandolfi. "La obra transcurre entre la comedia más salvaje y los momentos de la más hondura dramática", dice Josep Maria Pou, director del Goya. Quizás, el encuentro servirá para que estos cuatro amigos intenten enderezar sus vidas. |
|
LA VANGUARDIA 25 X 2010.
HACIA LA RISA SINFÍN Joan-Anton Benach Cuatro actores de primera categoría y una buena dirección de Javier Daulte hicieron de Baraka, la obra de la holandesa María Goos (Breda, 1956), uno de los éxitos teatrales más detonantes registrados últimamente en Buenos Aires: 170.000 espectadores en dos temporadas y una lluvia de premios a casi todo, a la mejor obra, a la dirección, a la interpretación, a la producción... En la misma versión de Fernando Masllorens y Federico González del Pino estrenada en Argentina, el espectáculo llega al Teatre Goya donde anteanoche fue aclamado largamente y con tanto público en pie, que uno de los actores, Darío Grandinetti, en ausencia de Daulte, quiso dar las gracias a cuantos han hecho posible su representación en Barcelona. Historia de un reencuentro de viejos amigos, separados de hacía años, Baraka es una comedia en la que el consabido nada-es-igual-que-ayer tiene un trágico desenlace. El texto original de María Goos, antes de ser versionado al español, imagino podía concitar varias dudas sobre el alcance preciso de las intenciones de la autora: si delatar los lazos de la amistad, supuestamente incorruptibles, que se desatan, sin embargo, por ambiciones y deslealtades, o suscitar sobre todo la risa del respetable por las muchas divergencias que surgen entre los reunidos a causa de su dilatado distanciamiento. Ante la versión española de la pieza, tales dudas, en cambio, se desvanecen desde el momento mismo de iniciada la representación. En efecto, uno tiene la impresión que Masllorens y González del Pino habrían alcanzado la felicidad completa de haber logrado provocar una carcajada sinfín con su labor manipuladora. La verdad es que casi lo consiguen. Sólo al final, un par o tres de escenas, subrayadas por los pitidos intermitentes que emite el control cardíaco de los enfermos graves, se reservan para el obligado “piense después de haber reído”. Los espectadores, no obstante, salen mayoritariamente luciendo una franca sonrisa, sin actitud ninguna que indique la más leve inquietud por los valores de la amistad traicionados. Baraka se muestra, por tanto, como un intenso encadenado de frases y réplicas más o menos ingeniosas, asaltado de vez en cuando por “acciones” irregularmente cómicas. No es muy arriesgado pensar que la versión argentina lleva una carga de frivolidad mayor que la que tuvo su estreno en el 2004, cuando Kevin Spacey la dirigió en el Old Vic londinense. En todo caso, vuelvo al principio: son sus cuatro grandísimos actores y su director quienes consiguen hacer de Baraka una magnífica diversión, consiguiendo que se perdonen las flaquezas textuales de la comedia. Darío Grandinetti, un homosexual en cuya casa acuden los otros tres amigos, es un funcionario que robó de la municipalidad valiosos cuadros que tiene celosamente guardados. Jorge Marrale, un abogado recien salido de un psiquiátrico, un sicótico pintoresco que recuerda su enfermedad con un alto grado de histrionismo. Vando Villamil, un director de teatro que disimula sus obsesiones sexuales con extrañas teorías dramáticas y Juan Leyrado, insuperable, un político aspirante a ministro después de su fracaso familiar. Créanme: cuatro actuaciones soberbias. |
|
«Baraka (amigos)», de Maria Goos
Andreu Sotorra «Baraka (amigos)», de Maria Goos. Títol original: 'Cloaca'. Versió original de Fernando Masllorens i Federico González del Pino. Intèrprets: Darío Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale, Vando Villamil i Carla Pandolfi. Escenografia i adaptació sobre original: Alicia Leloutre i Miguel Montes. Il·luminació adaptada sobre el disseny original: Gonzalo Córdova i Txema Orriols. Coreografia: Carlos Casella. Vestuari: Mariana Polski. Compaginació musical: Javier Daulte. Direcció: Javier Daulte. Producció de Focus i Pablo Kompel. Teatre Goya, Barcelona, 25 octubre 2010. En realitat, l'obra original es diu 'Cloaca', però per evitar la desagradable significació, a partir d'una versió espanyola que va dirigir Josep Maria Mestres, fa dos anys, va néixer el títol de 'Baraka'. Hi ha paraules que no tenen ben bé un significat concret. Per aquí corre de fa anys, per exemple, la caldersiana 'Antaviana', que a base de ser enigmàtica ha acabat entrant al diccionari. A la paraula 'Baraka' li pot passar una cosa similar. El fet, però és que aquesta és un manlleu de l'àrab, amb un significat místic, que vindria a ser una mena de benedicció divina cristiana o una berakha jueva, però que, per extensió, es pot considerar font de salut, abundància i prosperitat. Els marroquins la fan servir en alguns casos a tall de salutació i desig de bona sort. Que prové de l'àrab és evident perquè la utilitzen agències de viatges, botigues amb productes marroquins o agències immobiliàries del Marroc. Però també el director cinematogràfic Ron Ricke en va fer un documental el 1992 amb aquest títol. I, per acabar-ho de reblar, una companyia de teatre de Madrid es diu Baraka Teatro. L'autora Maria Goos (Breda, Països Baixos, 1956) va escriure 'Cloaca' el 2002 perquè fos interpretada per una companyia holandesa local, Het Toneel Speelt, però arran de l'estrena el 2004 al The Old Vic de Londres, sota la direcció de Kevin Spacey, l'obra s'ha convertit, en els últims cinc anys, en un bestseller internacional. Javier Daulte, el director de la versió argentina que, amb Josep Maria Pou al capdavant del Teatre Goya, l'ha importat ara des de Buenos Aires —on ha fet una temporada de dos anys llargs al Teatre Metropolitan i altres escenaris sudamericans— prefereix que ningú no sàpiga el significat concret de 'Baraka'. Però salta a la vista que un dels trets distintius dels quatre intèrprets masculins de l'obra —només hi ha una actriu en una escena molt especial— és la salutació que es fan cada vegada que entren i surten, com a vells amics, en l'apartament d'un d'ells. Com els marroquins, doncs. No és gratuït el subtítol "amigos" d'aquesta versió. Quatre vells amics de joventut intenten retrobar el que queda del temps passat. Cadascú amb la seva evolució, els seus daltabaixos i les seves contradiccions. La trobada és a l'apartament d'un d'ells, Pedro (Darío Grandinetti) un funcionari d'Ajuntament, homosexual, propietari d'una vuitena de pintures que havia rebut com a regal al llarg dels anys de feina. Pintures d'un artista cada vegada més cotitzat. Però Pedro es troba en el destret d'haver de tornar les obres al govern que els les reclama en un moment que ja només en té quatre perquè les altres quatre les ha hagut de vendre per fer front a les despeses personals. En la trobada apareix Tomás (Jorge Marrale), un advocat expulsat del Col·legi Oficial d'Advocats, que ha passat una temporada en un psiquiàtric, tocat per la droga, amb brots depressius i intent de suïcidi. Pedro, el funcionari, que desconeix aquesta etapa recent del seu amic, confia donar-li el cas de la defensa per poder mantenir les pintures en propietat, que guarda com un talismà sentimental. Un altre dels vells amics que apareixen per l'apartament de Pedro és Juan (Juan Leyrado), un polític sense escrúpols a l'hora de canviar-se la camisa que està a punt d'obtenir un ministeri del govern, que acaba de deixar la dona, amb quatre fills i que manté una amant casada que no sempre li fa el cas que voldria. I el quart amic que entra en escena és Martín (Vando Villamil), un director de teatre a punt d'estrenar la seva última obra que predica el que no creu i que, a més, ha donat feina a la filla de divuit anys del polític Juan, sota la condició d'un xantatge sexual que el pare desconeix. Pedro, el funcionari, és qui se'ls troba tots tres mig instal·lats per casa, sense gairebé saber per què, com i què hi fan. Un, per estar-s'hi un temps. L'altre perquè li ha de fer d'advocat del seu contenciós. El tercer perquè pateix la pressió i el neguit de l'estrena teatral. I és en aquesta trobada que es van desencadenant les antigues aspiracions de tots ells i que es van posant al descobert les seves cessions als avatars que la vida els ha concedit. Durant una hora i tres quarts, el muntatge insereix petites peces de teatre dins de la principal, entre els diàlegs dels quatre protagonistes, a base de breus monòlegs de cadascun d'ells que van creant un fresc humà que permet a l'espectador que vagi descobrint i reconstruint el trencaclosques personal de cadascun dels personatges i allò que els uneix i que els separa. No hi ha un moment de repòs per als intèrprets que arrosseguen els espectadors sense deixar-los anar també ni un segon. Poques vegades passa que una obra mantingui aquesta tensió i que vagi pujant, escena a escena, cada vegada un grau més d'interès. I cal preparar els espectadors per a dues escenes clau, dues grans escenes, per la seva seriosa comicitat. Una, la caricatura dels quatre personatges —vestit fosc de nit, camisa blanca i llacet al coll— de la reinterpretació coreografiada de la vella cançó 'Mi gran noche', una de les que va popularitzar un Raphael encara jove, als anys seixanta (el cantant més internacional de l'Espanya franquista, de nom Miguel Rafael Martos Sánchez, nascut a Linares, Jaén, el 1943, i per això conegut amb l'àlies "El niño de Linares"). Una perla que val per tot l'espectacle i que arrenca i arrencarà els aplaudiments més espontanis vistos al Goya des de la seva nova etapa. I l'altra: el regal sorpresa que els tres amics fan al polític amb aspiracions a ministre (Juan) que celebra aniversari fora de casa i que, després de la "raphaelada" coral, li porten a l'apartament una prostituta de luxe que protagonitzarà un minixou, que sembla extret de les fondàries d'El Molino, i que acabarà escoltant els laments del seu afortunat client amb un espetec final —gran gag d'humor intel·ligent— que no es pot desvelar aquí. Això, afegit d'algunes ironies sobre la política, la cultura i el teatre que vénen més a tomb que mai d'escoltar. Hi ha 'Baraka' per temps —l'esperen festes intermèdies, ponts, Nadal, Cap d'Any i Reis— amb la seguretat que l'espectador hi trobarà el millor d'una companyia d'actors argentins amb l'avantatge que fugen de l'estereotip que ha marcat tant el cinema argentí dels últims anys com el teatre de petit format i de tendència més culta. A 'Baraka' mana la distància i la desinhibició. La bona interpretació. Una direcció que sap fins on pot estirar la corda. És una comèdia de gran frescor que, per raons de proximitat, es podria comparar amb 'El mètode Grönholm', pel nombre d'intèrprets, per la seva estructura, per la seva capacitat de connexió amb tota mena d'espectadors i perquè, en el fons, com en tota gran comèdia, hi respira la ironia, la reflexió... i la tragèdia. Però tot amb un mesurat grau de subtilitat que no deixa que es produeixi cap desnivell des de la primera escena a l'últim fosc. |
|
ABC Catalunya. VIERNES 29 DE OCTUBRE DE 2010.
TEATRO BARAKA Puede ser tu gran noche SERGI DORIA El título original era «Cloaca» y en la versión española es «Baraka». Una historia de cuatro amigos que transita de la «baraka» —en árabe «suerte»— a la cloaca donde se pudren las ilusiones y los años que no pasaron en vano. Con 170.000 espectadores en dos temporadas bonaerenses, marcha triunfal por Hispanoamérica y la versión anglosajona de Kevin Spacey, la obra de la holandesa María Goos es pura «baraka» teatral. Sobre todo si lo interpretan cuatro pura sangres argentinos y la dirige con su «marca de la casa» Javier Daulte. «Baraka» es una montaña rusa textual donde la lírica de la juventud eterna acaba desmentida por la crudeza de los intereses creados en la madurez. Un homosexual acomplejado, un abogado cocainómano, un político ansioso de cartera ministerial y un director de teatro rijoso son los cuatro jinetes del apocalipsis de la amistad. Un débil hilo argumental -ocho cuadros que el homosexual, funcionario municipal (Darío Grandinetti) debe devolver al consistorio- vehicula el deterioro de la confianza. Es la montaña rusa emocional. Como afirma Tomás, el cocainómano que acaba de salir del psiquiátrico, «el mundo es maniaco o depresivo; o maniaco y depresivo». Jorge Marrale se vuelca en un personaje que exige el máximo de la energía física para alternar, sucesivamente, periodos de mitoma-nía y depresión. Porque de la «baraka» se pasará a la «cloaca». Del apoyo al funcionario acaparador de cuadros a la deserción. El político (Juan Leyrado) no podrá apoyar a su amigo porque le han nombrado ministro de Cultura y el director teatral (Vando Villamil) estará más ocupado en seducir a la hija del ministro que en ser fiel a la amistad. Daulte imprime ritmo a la comedia, que tiene su momento culminante cuando los cuatro protagonistas bailan al son de «Mi gran noche», en la versión de Raphael sobre el tema de Adamo. Llega luego el tramo depresivo del desengaño. Focos que se apagan. Sobreviene la tragicomedia y el saludo de la solidaridad amical —«Baraka»— hecho hueca retórica. La suerte reside en disfrutar de cuatro actores perfectamente compenetrados. De cuatro intérpretes capaces de modular sus voces sin aditivos tecnológicos. De haber pasado una gran noche. Como la canción. |
|
El Mundo. Cultura. . VIERNES 29 DE OCTUBRE DE 2010.
TEATRO/Baraka Póquer de amigos Autora: María Goos./ Traducción y versión: Fernando Masllorens y Federico González del Pino,/ Dirección: Javier Daul-te./ Escenografía: Alicia Leloutre,/ Iluminación: Gonzalo Còrdova./ Coreografía: Carlos Casella./ Vestuario: Mariana Polski./ Intérpretes: Dario Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale, Vando Villa-mil, Carla Pandolfi./ Escenario: Teatre Goya./ Fecha de estreno: 25 de octubre. Calificación: **** Iolanda G. Madariaga / Barcelona Baraka es una palabra que no significa nada o lo significa todo para los cuatro amigos que inventaron el vocablo en sus años de estudiantes y que se convirtió en su «grito de guerra» Los cuatro amigos vuelven a encontrarse. Han seguido trayectorias profesionales y personales muy diversas. El argumento de Baraka, bien tejido y con golpes teatrales efectivos, es lo de menos. Lo importante es la hermosa capacidad de los cuatro actores -Darío Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale y Vande Villamil-para encarnar a los cuatro protagonistas -que cuentan con algunos parlamentos de difícil digestión- y servirles con eficacia, gracia y un ritmo trepidante. Los cuatro ases nos guian por una peripecia muy rocamboles-ca, nos divierten y emocionan convirtiendo una comedieta con final trágico en una gran tragicomedia. Pedro (Dario Grandinetti), funcionario municipal, recibe una llamada del ministro de Cultura reclamándole los regalos que ha recibido de sus compañeros en los últimos 21 años. Su amigo (Juan Leyrado), un político que aspira a ser nombrado ministro de Exteriores, se instala en su loft tras una acalorada riña con su mujer. Juan convoca a Tomás (Jorge Marrale), abogado cocainómano que ha pasado dos meses recluido en un psiquiátrico, para que lleve el caso de su amigo Pedro. Pronto aparece en escena el cuarto amigo, Martín (Vando Villamil), un director teatral de éxito con cierta fama de obseso sexual. En el desarrollo de la acción van apareciendo temas entremezclados. Aunque sobresale el dibujo fino y sutil de unos estereotipos muy acertados. Está claro que la versión contribuye en mucho: Masllorens y González del Pino han logrado una adaptación a las formas y maneras argentinas muy verosímil. Detrás de todo ello se encuentra el director Javier Daul-te, que ha demostrado sobradamente, desde aquel lejano Faros de colores del festival de Sitges, su gran capacidad para hacernos tangible una realidad teatral a veces nada evidente. Hay claras huellas en Baraka de su quehacer artístico: el ritmo al que somete a los actores, la carpintería teatral de entradas y salidas, la coreografía del movimiento escénico y otros muchos aspectos en los que, sin embargo, consigue destacar al actor por encima de todos los elementos escénicos puestos en juego. Javier Daulte borda de nuevo la tragicomedia grotesca, un género en el que parece sentirse muy cómodo y que goza de una larga tradición también en su tierra natal, Argentina. Baraka es un espectáculo para divertirse de principio a fin, no pretende una profunda reflexión sobre los muchos temas sugeridos -entre ellos, una cuestión muy actual, la de la malversación de fondos públicos- sino una mirada acida y divertida, aunque triste sobre unos personajes que son próximos al espectador y sus grandes o pequeñas miserias. Si se tiene en cuenta que el montaje ha estado dos años en cartel en el Metropolitan de Buenos Aires, la diversión está servida. |
|
AVUI Cultura i Espectacles. Dimecres, 3 de noviembre del 2010.
Amics eterns Juan Carlos Olivares l'amistat ho és tot. Depèn. Depèn del moment, les circumstàncies, la intensitat, la conjunció astral. Maria Goos, l'autora de Baraka, reuneix quatre vells amics en el pitjor moment de les seves vides. Una prova de foc per a uns llaços esfila-garsats, incapaços d'aguantar un contratemps. Però aquí estan, quatre homes estirant desesperats la seva pròpia desgràcia amb una corda a punt de trencar-se, aferrant-se a una amistat afeblida pel temps i els profunds canvis en les seves vides. La situació no pot ser pitjor, aguaitats per la traïció, l'oportunisme, la covardia, el desequilibri psíquic, les drogues, la solitud, la impotència. La tempesta perfecta per construir un drama. Fins que esclata la tragèdia -que esclatarà-, Baraka és una corrosiva comèdia. Riallades sense compassió mentre es contempla com s'esfondra el món al voltant de quatre candidats al podi dels pitjors amics. Una obra que comença com un text adscrit a l'estil de Yasmina Resa -les primeres escenes tenen molt d'Art- i evoluciona cap a la desesperació d'Alan Paüls. Al Goya es representa la versió dirigida per Javier Daulte amb el repartiment que ha fet dues temporades a Buenos Aires arrasant a taquilla. Aquí arriba molt feta. I aquest és potser el retret que se li pot fer a la funció: una interpretació passada de voltes, afectada, dirigida a generar moltes rialles i algun nus a la gola. Encara que Daulte ha vingut a Barcelona per reajustar el muntatge, els quatre actors (Darío Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Mar-rale i Vando Villamil, amb la col•laboració de Caria Pandolfi com a hilarant cos) es lliuren feliços a l'histrionisme, convençuts que amb el seu talent -que el tenen, encara que sigui intuït- tot els és perdonat. |
|
|
|
|