«Baraka (amigos)», de Maria Goos
Andreu Sotorra
«Baraka (amigos)», de Maria Goos. Títol original: 'Cloaca'. Versió original de Fernando Masllorens i Federico González del Pino. Intèrprets: Darío Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale, Vando Villamil i Carla Pandolfi. Escenografia i adaptació sobre original: Alicia Leloutre i Miguel Montes. Il·luminació adaptada sobre el disseny original: Gonzalo Córdova i Txema Orriols. Coreografia: Carlos Casella. Vestuari: Mariana Polski. Compaginació musical: Javier Daulte. Direcció: Javier Daulte. Producció de Focus i Pablo Kompel. Teatre Goya, Barcelona, 25 octubre 2010.
En realitat, l'obra original es diu 'Cloaca', però per evitar la desagradable significació, a partir d'una versió espanyola que va dirigir Josep Maria Mestres, fa dos anys, va néixer el títol de 'Baraka'. Hi ha paraules que no tenen ben bé un significat concret. Per aquí corre de fa anys, per exemple, la caldersiana 'Antaviana', que a base de ser enigmàtica ha acabat entrant al diccionari.
A la paraula 'Baraka' li pot passar una cosa similar. El fet, però és que aquesta és un manlleu de l'àrab, amb un significat místic, que vindria a ser una mena de benedicció divina cristiana o una berakha jueva, però que, per extensió, es pot considerar font de salut, abundància i prosperitat. Els marroquins la fan servir en alguns casos a tall de salutació i desig de bona sort.
Que prové de l'àrab és evident perquè la utilitzen agències de viatges, botigues amb productes marroquins o agències immobiliàries del Marroc. Però també el director cinematogràfic Ron Ricke en va fer un documental el 1992 amb aquest títol. I, per acabar-ho de reblar, una companyia de teatre de Madrid es diu Baraka Teatro.
L'autora Maria Goos (Breda, Països Baixos, 1956) va escriure 'Cloaca' el 2002 perquè fos interpretada per una companyia holandesa local, Het Toneel Speelt, però arran de l'estrena el 2004 al The Old Vic de Londres, sota la direcció de Kevin Spacey, l'obra s'ha convertit, en els últims cinc anys, en un bestseller internacional.
Javier Daulte, el director de la versió argentina que, amb Josep Maria Pou al capdavant del Teatre Goya, l'ha importat ara des de Buenos Aires —on ha fet una temporada de dos anys llargs al Teatre Metropolitan i altres escenaris sudamericans— prefereix que ningú no sàpiga el significat concret de 'Baraka'. Però salta a la vista que un dels trets distintius dels quatre intèrprets masculins de l'obra —només hi ha una actriu en una escena molt especial— és la salutació que es fan cada vegada que entren i surten, com a vells amics, en l'apartament d'un d'ells. Com els marroquins, doncs.
No és gratuït el subtítol "amigos" d'aquesta versió. Quatre vells amics de joventut intenten retrobar el que queda del temps passat. Cadascú amb la seva evolució, els seus daltabaixos i les seves contradiccions. La trobada és a l'apartament d'un d'ells, Pedro (Darío Grandinetti) un funcionari d'Ajuntament, homosexual, propietari d'una vuitena de pintures que havia rebut com a regal al llarg dels anys de feina. Pintures d'un artista cada vegada més cotitzat. Però Pedro es troba en el destret d'haver de tornar les obres al govern que els les reclama en un moment que ja només en té quatre perquè les altres quatre les ha hagut de vendre per fer front a les despeses personals.
En la trobada apareix Tomás (Jorge Marrale), un advocat expulsat del Col·legi Oficial d'Advocats, que ha passat una temporada en un psiquiàtric, tocat per la droga, amb brots depressius i intent de suïcidi. Pedro, el funcionari, que desconeix aquesta etapa recent del seu amic, confia donar-li el cas de la defensa per poder mantenir les pintures en propietat, que guarda com un talismà sentimental.
Un altre dels vells amics que apareixen per l'apartament de Pedro és Juan (Juan Leyrado), un polític sense escrúpols a l'hora de canviar-se la camisa que està a punt d'obtenir un ministeri del govern, que acaba de deixar la dona, amb quatre fills i que manté una amant casada que no sempre li fa el cas que voldria.
I el quart amic que entra en escena és Martín (Vando Villamil), un director de teatre a punt d'estrenar la seva última obra que predica el que no creu i que, a més, ha donat feina a la filla de divuit anys del polític Juan, sota la condició d'un xantatge sexual que el pare desconeix.
Pedro, el funcionari, és qui se'ls troba tots tres mig instal·lats per casa, sense gairebé saber per què, com i què hi fan. Un, per estar-s'hi un temps. L'altre perquè li ha de fer d'advocat del seu contenciós. El tercer perquè pateix la pressió i el neguit de l'estrena teatral. I és en aquesta trobada que es van desencadenant les antigues aspiracions de tots ells i que es van posant al descobert les seves cessions als avatars que la vida els ha concedit.
Durant una hora i tres quarts, el muntatge insereix petites peces de teatre dins de la principal, entre els diàlegs dels quatre protagonistes, a base de breus monòlegs de cadascun d'ells que van creant un fresc humà que permet a l'espectador que vagi descobrint i reconstruint el trencaclosques personal de cadascun dels personatges i allò que els uneix i que els separa.
No hi ha un moment de repòs per als intèrprets que arrosseguen els espectadors sense deixar-los anar també ni un segon. Poques vegades passa que una obra mantingui aquesta tensió i que vagi pujant, escena a escena, cada vegada un grau més d'interès. I cal preparar els espectadors per a dues escenes clau, dues grans escenes, per la seva seriosa comicitat. Una, la caricatura dels quatre personatges —vestit fosc de nit, camisa blanca i llacet al coll— de la reinterpretació coreografiada de la vella cançó 'Mi gran noche', una de les que va popularitzar un Raphael encara jove, als anys seixanta (el cantant més internacional de l'Espanya franquista, de nom Miguel Rafael Martos Sánchez, nascut a Linares, Jaén, el 1943, i per això conegut amb l'àlies "El niño de Linares"). Una perla que val per tot l'espectacle i que arrenca i arrencarà els aplaudiments més espontanis vistos al Goya des de la seva nova etapa. I l'altra: el regal sorpresa que els tres amics fan al polític amb aspiracions a ministre (Juan) que celebra aniversari fora de casa i que, després de la "raphaelada" coral, li porten a l'apartament una prostituta de luxe que protagonitzarà un minixou, que sembla extret de les fondàries d'El Molino, i que acabarà escoltant els laments del seu afortunat client amb un espetec final —gran gag d'humor intel·ligent— que no es pot desvelar aquí. Això, afegit d'algunes ironies sobre la política, la cultura i el teatre que vénen més a tomb que mai d'escoltar.
Hi ha 'Baraka' per temps —l'esperen festes intermèdies, ponts, Nadal, Cap d'Any i Reis— amb la seguretat que l'espectador hi trobarà el millor d'una companyia d'actors argentins amb l'avantatge que fugen de l'estereotip que ha marcat tant el cinema argentí dels últims anys com el teatre de petit format i de tendència més culta.
A 'Baraka' mana la distància i la desinhibició. La bona interpretació. Una direcció que sap fins on pot estirar la corda. És una comèdia de gran frescor que, per raons de proximitat, es podria comparar amb 'El mètode Grönholm', pel nombre d'intèrprets, per la seva estructura, per la seva capacitat de connexió amb tota mena d'espectadors i perquè, en el fons, com en tota gran comèdia, hi respira la ironia, la reflexió... i la tragèdia. Però tot amb un mesurat grau de subtilitat que no deixa que es produeixi cap desnivell des de la primera escena a l'últim fosc.
fragmentos en YouTube, comentarios de los periódicos, artículos de opinión y entrevistas:
arriba
volver